La meva ombra escriu millor que jo. Tacada de passat, és de negre fosc de desgràcia. Em persegueix, ànima en pena, com si els meus peus fossin l'única cosa que la lliga a la vida.
Mentiria si digués que mai m'ha contagiat la tristor de la seva mirada desapareguda entre la boira enfosquida. A qui no? Les ombres desdibuixen els somriures més sincers. Però quan algú s'acosta, s'aproxima a mi, i em fa pessigolles, la meva ombra es deforma i es fusiona amb una altra. Lluny de ser doble tristesa, les ombres son fidels a les matemàtiques: menys i menys és més.
Ric i sento com la meva ànima es mou per l'estòmac i es filtra per totes les mucoses del meu cos per besar-me el cor.
Quan estic sola la meva ombra em diu, massa sovint, que només escric bé quan poseeixo sentiments obscurs però ara sé que quan plores la tinta es desfà i les lletres carreguen la teva impersonalitat.
Era el moment de començar a escriure aquest bloc.
A3UI: El concur7, el blau i un tonto.
SABER EXTERN: Buscamos la felicidad, pero sin saber dónde, como los borrachos buscan su casa, sabiendo que tienen una. (Voltaire)
No hay comentarios:
Publicar un comentario